Les lliçons

A la meva filla, que té onze anys, li agrada el futbol. Li agrada el Barça, més aviat. Ha estat una afició sobrevinguda, amb escassa herència genètica, poc pertorbadora en el sentit que de moment li genera més satisfaccions que no pas disgustos. Mirem de tant en tant algun partit i em fa il·lusió perquè és com una imatge especular de quan jo els mirava –en una tele en blanc i negre, els diumenges a la tarda i fum de rösslis– amb el meu pare. Tot el sarau amb el petó robat del president de la Federació Espanyola de Futbol –que no recordo com es diu i em fa mandra buscar-ho– ha caigut del cel en forma de lliçons de vida. La meva filla ha seguit el cas i està indignada. Ara sap que hi ha gent que aprofita el seu poder per aconseguir el que vol. Sap que les noies són especialment vulnerables. Sap –o intueix– que és més difícil desintegrar un àtom que no pas modificar les estructures mentals d’àmplies capes de la societat. També ha vist que hi ha personatges que no són capaços d’assumir els seus errors i, com que de futbol es tracta, xuten la pilota cap endavant, a veure si per casualitat algú del mateix equip pot arribar a controlar-la, fer gol i distreure el personal. Sap que hi ha una xerrameca insuportable sobre un tema que hauria d’haver estat solucionat al cap de dos minuts d’haver-se produït. Sap que hi ha gent valenta que ha dit el que pensa i d’altres que només es preocupen de nedar i guardar la roba. Sap que hi ha molta feina per fer.