Duralex

Va ser penjar la notícia i, abans de l’hora d’esmorzar, ja havien saltat trenta comentaris al Diari. El seu nombre va créixer exponencialment i, a quarts de vuit e la tarda, hora en què estic davant de l’ordinador, ja n’hi ha dos-cents. Bé, ja sé que no són representatius de res, només del furiós activisme internàutic, emparat pel còmode anonimat que impossibilita el debat civilitzat a l’àgora pública. La llengua ja no és una qüestió cultural –i un element clau per a l’ascensor social– i ocupa un lloc sensible en l’agenda política. Si haguéssim de fer un exercici de classificació, es poden detectar algunes tendències, que és probable que es puguin extrapolar, en proporcions desconegudes, en el teixit social del país. 1) La del que creu que saber català a Andorra és tan necessari i natural com saber suec a Suècia. 2) La del que pensa que no es pot exigir parlar un mínim –un basiquíssim A2– de català a cap resident, perquè atempta contra els drets humans. 3) La del que pensa que el català és: 3.1) un dialecte o 3.2) un dialecte inútil i que protegir-lo és poc menys que de nazis. 4) La del cosmopolita de pela amb quinze, que diu que Andorra és megamultilingüe des del temps de Carles el Calb (encara que ell només en parli una). 5) Els que creuen que qualsevol avenç en l’ús del català és una concessió als CDR, als germans Badia i al general Moragues. I encara en podríem fer més, tants caps, tants enteniments. Però està bé que hi hagi la llei, perquè aclareix una mica les coses i evita haver de treballar sobre intangibles. Ara tocaria tenir-ho clar, creure-se-la i arromangar-se (perquè no n’hi haurà prou).