Feliços els dies

Feliços els dies en què tot s’havia d’esperar a l’endemà de Meritxell. Eren estius plàcids i previsibles, d’una lentitud antiga, de la família amb els padrins a Salou i els pares amunt i avall, càntir i tumbona. No passava gran cosa durant un parell de mesos, i l’arrencada cap a la velocitat de creuer es feia també al ralentí, per a molts amb la Setmana de l’isard com a punt de transició entre la vida mòrbida i el capitalisme dels dies de cada dia. Però això ja és cosa del passat. Sembla que anem a sotracs, amb baixades vertiginoses i ascensos tensos, com si fos l’Stampida de PortAventura. Ara, després de l’explosió d’emocions per la llei del català, s’han despenjat els homes de negre dels organismes reguladors de la Unió Europea i han dit que altanto amb els tres petits, encara que paguin justos per pecadors. Home, a aquestes alçades de la pel·lícula, això no es fa. És un plot twist que els guionistes es podrien haver estalviat. Si tantes prevencions tenien en la transparència del sistema financer del país, això es diu al començament de tot i tan amics, però a mitja festa provoca un notable efecte destrempador. I encara més després dels esforços que s’han fet per treure’s la llufa del damunt de ser un opac paradís fiscal. Recordo l’ultimàtum del Copríncep Sarkozy durant la visita que ens va fer ara fa tretze anys, quan ens va alliçonar i va amenaçar amb l’abdicació si no passàvem per l’adreçador. I es van fer bé els deures, suposo. Bé, Sarko ha estat a un pas d’entrar a la presó i mira, a la majoria de nosaltres –de moment– no ens han portat a l’hotel Comella. Tot arribarà, em temo.