La tarda

Pregaria a totes les instàncies susceptibles d’emetre continguts informatius interessants, que miressin de fer-ho abans de les sis de la tarda. Millor al matí, o cap a l’hora de dinar, sisplau. Així els plomífers no hem d’estar pendents de res, no ens cal córrer i anar ofegats. Jo no sé pas com s’ho fa l’amic Planellas, que està sempre a la que salta, i molts dies presenta un dibuix exquisit sobre un tema que si un servidor l’hagués vist una hora abans potser també n’hauria tret suc. Va passar ahir mateix amb la moratòria per a les inversions estrangeres en l’habitatge, que era un preciós caramelet per a l’articulista sense tema. Però d’aquesta manera, per sort, ens evitem solapaments, que –dit sia de pas– sempre es resoldrien a favor del nostre ninotaire predilecte. Quan em poso a escriure això, normalment cap al tard, tota l’arengada ja està venuda. Però llavors és quan salta la sorpresa a Las Gaunas: una notícia d’última hora o que ha estat embargada o retinguda, o que algú ha considerat que valia la pena esperar a entrada a la nit per alliberar-la. Passa que un servidor, a partir de les vuit del vespre és un perfecte inútil, un ésser humà esvaït, a meitat de camí entre el zombi i l’ameba, que funciona gràcies al metabolisme basal i al cervell reptilià i que si se’n pot anar a dormir a les deu no ho farà a quarts d’onze. En contrapartida es lleva molt d’hora, però en aquell moment on al món no hi passa gran cosa. Trista és la vida de l’articulista.