Els oracles

Ja em perdonaran, però trobo que fem massa cas al que diuen –i sembla que pensen– els youtubers i similars que, com una simpàtica espècie invasora, habiten entre nosaltres i tenen una lògica tendència a la loquacitat, perquè viuen –i molt bé– d’això. Ni que fossin l’Oracle de Delfos, coi. Com que necessiten com més audiència millor, només que els posis un micro als morros ja garlen, amb gran desimboltura. N’hi ha una que diu que aquí la policia no fa res més que gratar-se els testicles. Algun altre assegura que aprendrà a dir bon dia sa tia la murciana, que imposar un nivell soterrani de català és propi d’una dictadura i “si lo sé no vengo”. Cert és que la majoria diuen coses normals i assenyades, perquè rucs no ho deuen pas ser. Si són aquestes les normes del joc, les acceptem, i ningú no s’ha mort mai per dir un bon dia. Tenen molt més a guanyar-hi que no pas a perdre-hi. Però la seva opinió no hauria de ser més rellevant que la d’un mecànic o una anestesista. Home, si fossin físics quàntics, genetistes, geoenginyers o patums en biomedicina, potser sí que ens els hauríem d’escoltar amb una consideració especial, perquè, al cap i a la fi, de l’èxit en la seva feina (i del cas que en fem com a societat) en dependrà en gran manera el futur col·lectiu. Però, ai las, per aquí d’aquestos espècimens no en tenim gaires, perquè ara deuen ser tots treballant a Singapur: cadascú s’especialitza en el que pot (o en el que li deixen).