Tres amics

Roberto Carlos cantava que volia tenir un milió d’amics, però n’hi ha que es conformen amb menys. A final de mes el senyor Ángel Escolano Rubio es reunirà a Ordino amb els seus dos amics andorrans i potser amb algun altre que repesquin. Sí, aquells que creuen que el castellà està discriminat i perseguit i que hauria d’aconseguir l’estatus d’oficialitat a Andorra. El seu objectiu és el de reproduir a l’escala de les Valls el moviment Convivència Cívica Catalana, que és un triple oxímoron, una contradicció dels termes multiplicada per tres. Per sort, els intents d’empeltar partits i moviments d’estricta obediència espanyola a Andorra han fracassat, i només cal posar l’exemple de la sucursal de Podemos, que va tenir una vida de mosca i una nul·la repercussió en la vida política del país. Perquè –per dir-ho d’una manera fina– aquí no s’estan de gaires romanços amb experiments d’importació. No dubto que hi ha un contingent gens negligible de veïns que volen aplicar a Andorra fórmules com les que en el seu moment el partit Ciudadanos va implantar a Catalunya, i que d’alguna manera van aconseguir els seus propòsits: dinamitar consensos, culpabilitzar el catalanoparlant i clavar un tascó en una fractura lingüística que cada dia que passa és més evident. Si aquesta fractura hi és, el que s’ha de fer és cosir-la i evitar que es faci més gran. La nova llei sobre el català sembla que anirà en aquest sentit, aplicant les eines que té l’estat per protegir allò que és bàsic: tenir-ho clar, més drets i deures i menys resignació i acomplexament. Mentrestant, el senyor Escolano i els seus corifeus, que vagin dient missa (preconciliar o, millor encara, pretridentina).