Taste i taste

Quan era jovenet i semianalfabet vaig comprar-me una cinta casset tardorenca dels Deep Purple, intitulada Come Taste the Band. A la coberta sortien els rostres dels membres del grup –en hores baixes, perquè en aquell moment la formació la integraven Paice, Lord, Bolin, Hughes i Coverdale– retratats dins d’una copa de xampany de les antigues. Com que llavors l’anglès era una cosa que no s’estudiava gaire (però a casa hi havia un diccionari i el vaig fer servir), em va cridar l’atenció aquell taste, que no es pronunciava de la mateixa manera però sí que s’escrivia igual –en el nostre maltractat i cada dia més esvaït dialecte nord-occidental de la muntanya– que la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb tastar: ell taste, i, a més, volia dir exactament el mateix (però en imperatiu). Doncs demà s’inaugura la segona edició de l’Andorra Taste. De ben segur que els responsables del naming o del branding de l’esdeveniment no van caure en la simpàtica i etimològica coincidència entre el verb (i substantiu) anglès i el seu equivalent pirinenc que són, en terminologia filològica, paraules cognades: les que s’escriuen igual en dos o més idiomes. I temo que, si mai haguessin caigut en aquesta similitud tan pintoresca, haurien desestimat el taste per ser massa local, entotsolat i pagesívol. Haurien buscat alguna paraula més original i cosmopolita, per continuar amb aquesta mania sense sentit de buscar noms en anglès, que potser fa més chic –però en realitat ens fa molt més xics.