Gósol, Pau de

Que arribi a les poselles de les llibreries d’aquí i d’arreu la nova obra d’un dels nostres novel·listes és un motiu de profunda satisfacció, com ens hauria dit aquell borbó si n’hagués de fer un discurs oficial. Que sigui, a més, una obra rodona, madura, treballada, sensible i intel·ligent com és el Pau de Gósol de l’amic Iñaki Rubio, doncs l’enhorabona: tenim premi doble. Avui, a les butaques galàctiques del primer soterrani de La Trenca, l’Iñaki en parlarà llargament amb el David Gálvez, en qualitat de còmplice i magnífic espàrring. Ho confesso: en aquest cas no soc, ni puc ni vull ser, objectiu, perquè amb l’Iñaki l’amistat és un prisma amable i confiat que és capaç de deformar-ho tot i vol presentar-ho de la manera més positiva possible. Però aquest no és ben bé el cas. Si no fóssim amics, tindria una verda glopada d’enveja (un sentiment que mai no és saludable). Des de la coberta –un afuadíssim retrat del jove Picasso amb una mirada penetrant, gairebé ferotge, sota el serrell– fins a la darrera paraula del llibre, la novel·la de l’Iñaki és un compendi dels temes que són essencials per dibuixar el retrat d’un artista postadolescent, en procés de sortida de la crisàlida: el bloqueig creatiu, el desig, la descoberta interior, l’eclosió del geni, que va saber trobar en la gent i en el paisatge, calcari i prepirinenc, de Gósol, el catalitzador necessari per pintar dues pageses d’Andorra i inventar, durant la primavera del 1906, l’art modern. Quasi res.