La punteta del 'viso'

Hom diria que durant les darreres setmanes, els portaveus de la Unió Europea i d’institucions satèl·lits estan jugant al paper del policia dolent per espantar els tres petits estats que hi negocien l’acord d’associació. No fa gaire gràcia, sobretot perquè el policia bo i simpàtic –sí, aquell que quan t’interroga et porta un dònut, una cigarreta i un cafè de màquina– encara és de vacances o s’ha agafat una baixa de durada indeterminada. Ja ho deuen haver llegit als papers: ahir va ser el senyor Margaritis Schinas, ni més ni menys que el vicepresident de la Comissió Europea, que va dir que la negociació és dura i que la Unió “mai no acceptarà tot el que aquests estats volen consolidar”. Això, més o menys, ja se sabia, perquè una negociació ben feta implica línies vermelles, però també concessions i renúncies per les dues bandes, que seran més o menys importants en funció de la força i de les necessitats que tinguin les parts d’arribar a un acord. Però al final del procés el pacte aconseguit hauria de satisfer tothom, o que no sembli que s’hi hagi d’arribar amb l’amenaça d’arrencar-te el cap si no passes per l’adreçador. De força, els tres petits estats més aviat en tenen poca i, per tant, contra un monstre que té mil eurodiputats i una burocràcia de magnitud còsmica, poca cosa s'hi pot fer. Però hi ha un component de tots el processos negociadors –de tot tipus– que se’n diu seducció. Sense ensenyar la punteta del viso, sense estimular una mica la moral de la gent, que passa per hores baixes, malament rai. Potser és precisament el que volen.