Monegascos i companyia

Què sabem, sobre els nostres amics monegascos, fins fa no res companys de viatge en l’aventura europea? No gran cosa. Sense haver de recórrer a la Santa Viquipèdia, només surten que tòpics, la majoria. Els Grimaldi, antiga nissaga d’almiralls (o corsaris) genovesos. Grace Kelly, la princesa Carolina (avui princesa de Hannover), la seva germana Estefania, l’ovella negra de la família, el circumspecte Albert, avui testa coronada, el circuit urbà de Fórmula 1, el Museu Oceanogràfic i el casino, lloc de residència fiscal –entre d’altres– d’una pila de tenistes, de Ringo Starr i –els darrers anys de la seva vida– del gran escriptor Anthony Burgess. Que tots els treballadors viuen fora, que no té aeroport però sí autopistes i grans embussos per entrar i sortir. Que la vida és molt cara i la renda també. Sobre San Marino, encara menys coses: que és un dels estats més antics del món, sorgit directament de la desfeta de l’imperi romà, regit per un curiós sistema de govern –un Consell General escollit pels ciutadans que, al seu torn escull dos capitans que tenen un mandat de sis mesos, sis–. I poca cosa més. Si alguna cosa caracteritza el trio de petits estats és l’heterogeneïtat. Europa és enormement diversa. Els tres petits formen part d’aquesta complexitat. Si en el futur seran capaços de continuar navegant sense perdre totes les plomes en el procel·lós oceà del món contemporani, ja ho veurem. Però que hi haurà algun Grimaldi remenant les cireres pel minúscul enclavament de la Costa Blava, segur. Faites vos jeux.