Aparell no permès

S’ha acabat la Setmana de l’isard i toca fer balanç, que necessàriament ha de ser positiu, perquè l’Homo sapiens ssp andorranensis –que és al capdamunt de la cadena tròfica i és el rei de la creació i del mambo– ha d’estar content. Tothom està raonablement satisfet, menys els cent noranta-sis isards als que els ha tocat la butlleta xof de la rifa. I n’hi ha vint-i-quatre que han d’estar més que cofois, perquè tenien una bala amb el seu nom i el destí els ha fet tornar a néixer. Hom té la impressió que, d’uns anys ençà, sembla com si cada Setmana de l’isard fos una bassa d’oli, un esdeveniment discret i ben controlat. I és que a dalt de la muntanya, tan ampla i esplendorosa, els molts i greus problemes de la vall semblen petits, una minúcia i, en qualsevol cas, poden esperar-se que baixin els caçadors. Aquest any, però, hi ha hagut una petita nota discordant. Els banders han denunciat un dels caçadors per haver utilitzat un misteriós “aparell no permès”. La nota de premsa, tan lacònica, no dona detalls sobre la natura no permesa de l’aparell. És més que probable que no sigui un arc fet amb bona fusta de teix i tendons, com els que feien servir els protoandorrans de la Margineda. I és que ens agraden les armes, encara que les autoritats intentin controlar-ho. Al segle XIX, durant les guerres carlines, només podia haver-hi una escopeta per casa, una lliura de pólvora i vint-i-quatre bales. Ara m’agradaria veure com són les panòplies que ha d’haver-hi als cellers de tants xalets, inscrites al registre o no, gràcies a les que podrem repel·lir l’imminent apocalipsi zombi.