Continua indeturable

Continua indeturable aquesta llarga reentrée literària andorrana, que sembla que no s’hagi d’acabar mai: arribarem a la campanya de Nadal i encara aniran sortint novetats i més novetats. Avui hi ha presentació per partida doble de col·legues i, tanmateix, amics. Per no quedar malament hauríem de tenir el do de la bilocació —o, posats a demanar, el de la trilocació. A les sis, Manel Gibert, amb el doble barret de poeta i fotògraf, presenta llibre —La volàtil substància de cada bell crepuscle— i exposició, que continua fins a mitjan octubre a la galeria Taranmana. I una mica més tard, a la Trenca, l’estrena com a novel·lista de l’Alan Ward, que ha publicat amb els Medusa La Vall dels andosins. No puc parlar-ne gaire: només he de dir que, a la fi del primer capítol, ja n’estava enganxat, en la més vella tradició dels page turners, perquè l’Alan ens ha debutat amb una sàvia (i molt, però que molt difícil d’aconseguir) mescla entre erudició i nervi narratiu. Servidor és dels que pensa que els andosins no van existir mai. Només apareixen en una sola menció a la Història de Polibi, i és estrany que tinguin una presència tan escassa. A més, el gentilici sí que té el prefix ‘and’, que tan ens estimem, però li falta la insubstituïble erra vibrant que li dona aquell caràcter. Potser Polibi s’ho va inventar, o potser va entendre malament el que li explicava un veterà de la segona Guerra Púnica en una taverna romana o alexandrina. Però això, en el fons, a l’Alan li és igual: aquesta és la gràcia de la ficció, que transforma en una deliciosa mentida tota la veritat que toca.