Les botzines

Deu ser que estic molt desconnectat, però feia temps que no presenciava l’antic ritual, tan característic, dels casoris andorrans –i per extensió i influència– alt-urgellencs: aquella processó dels vehicles dels convidats fent sonar, frenèticament, el clàxon, i amb alguns que a més treien mocadors per la finestra, com si duguessin una partera amb urgències. Dissabte al vespre vaig veure una d’aquestes comitives pujant per una carretera de muntanya amb destí a l’hotel del tiberi. Em va desconcertar una mica trobar-la tan fora del context habitual, que és l’urbà, en un entorn on només els cabirols i els porcs fers eren capaços de percebre aquesta manifestació d’alegria. Recordo que, temps enrere, aquest temperi em molestava, per sorollós i intrusiu. Ara ja no: qualsevol cosa que faci contenta la gent, que faci que se senti especial, protagonista, reina del moment, està prou bé, perquè els temps en què vivim són tan grisos –i més que s’hi posaran– que els oasis al tedi i la conformitat han de ser benvinguts i respectats. I, vist el que hi ha, recórrer només a les botzines dels cotxes és encara un signe de civilitat i progrés: l’altre dia vaig veure un vídeo d’un casament a l’Orient Mitjà, on els convidats, en comptes de moure bengales i encendre traques valencianes, saludaven els nuvis amb kalàixnikovs apuntant a l’aire, ràfegues i més ràfegues, fins que un, cansat d’aguantar l’arma, la baixa un momentet de no re, però sense deixar de disparar, amb tan mala fortuna que es van quedar sense nuvi i, de retruc, sense festa.