Creat:

Actualitzat:

Els bitllets antics de pesseta – aquells amb les efígies de Don Manuel de Falla, mossèn Cinto Verdaguer i Sant Isidor de Sevilla– duien a l’anvers una misteriosa però prometedora inscripció: “El Banco de España pagará al portador” més la quantitat que fos: cent, cinc-centes o mil pessetes, respectivament. En la meva infi nita innocència em creia que, si mai anava a la seu del banc, al carrer Alcalá de Madrid o a la plaça de Catalunya de Barcelona, amb els meus bitlletets tan durament estalviats, un polit funcionari, amb visera i maneguets, em donaria el valor de les pessetes que li portava en format or. Uns gramets, a tot estirar, que aniria a buscar a les profunditats del banc, on els guardarien en una cambra cuirassada, com a Fort Knokx. Aquest intercanvi mai no va passar de l’estadi de fantasia, perquè el que necessitava era pèmpins bescanviables per béns de consum i no pas un metall inútil. Això era abans, quan la moneda estava vinculada al patró or. Ara no se sap ben bé a què està vinculada –sospito que ara només a bits i a electrons. Però la notícia que el Banc d’Espanya està disposat a actuar com a prestador i garant dels bancs del país –i no el Central Europeu– és una altra no gaire bona notícia després de l’hebdomadis horribilis que van viure els negociadors de l’acord la setmana passada. No per res en concret, però potser la Banque de France podria tenir un detallet amb els andorrans. I és que, com deia l’acudit de l’Eugenio de l’home esbalçat, “hi ha algú més?”.

tracking