I una de calenta

S’ha fet esperar més del que volíem, però ja és dins de la sala el poli bo, sí, aquell del dònut, el cafè i la cigarreta. Ha entrat amb una safateta de cartró amb les begudes calentes, ha penjat la jaqueta al respatller de la cadira i ha dit al seu col·lega, el cabrejat, l’antipàtic, que es relaxés una mica, que sortís a prendre l’aire una estona, perquè ens estava pressionant més del compte i corríem el risc que ens agafés un patatús o una síncope i llavors tururut viola. Tampoc no és que ens hagin promès l’oro i el moro, però els inputs d’ahir ja tenen un altre aire, i sonen més amables, lògics i propositius que no pas les rigideses dels dies passats. Per als que som incapaços de pactar res –ni una trista rebaixa de cinc-cents euros quan et compres un cotxe de segona mà– l’admiració i el respecte que tenim pels encarregats de tirar endavant els tractes europeus hauria de ser enorme. I no ho dic amb segones ni amb ironies, que aquí estan fora de lloc: el pes de la responsabilitat i –encara que sembli grandiloqüent– el de la història els ha de ser una càrrega extraordinària, difícil de suportar i generadora d’un encaparrament continu i llargues nits d’insomni. Algun dia (i sigui quin sigui el resultat fi nal de tot plegat) espero que sabrem com van anar les converses, quines van ser les maniobres a l’ombra, entre bambolines, com es va anar fent i desfent la proposta d’acord, la lluita d’un David escarransit i baix de defenses contra un Goliat hipervitaminitzat i supermineralitzat. I que tots ho puguem veure.