Pacte d'Estat

Això no es pot aguantar més. Hem d’arribar a un pacte d’Estat. Un d’aquells que ens obliguen a tots, respectat i observat per tothom, com passava amb aquelles concòrdies que els andorrans del segle XII signaven –i ho feien tots els caps de casa– amb el senyor bisbe. L’enunciat seria molt senzill:deixem de fer cas a qualsevol cosa que facin o diguin els youtubers (o infl uencers, o com renassos es facin dir) residents. Com si no hi fossin. Ni que parlin dels coprínceps, de la policia, dels banders, dels duaners, de la Consòrcia de Casats, de Tributs, del Tribunal de Comptes, de l’Agència de Protecció de Dades o del sursum corda. No ens faran enfadar, ni perdre els nervis, ni riure ni plorar més. Ni una columna al diari, ni una conversa de cafè, ni tan sols aquesta modesta visura que no hauria d’haver escrit i que ja és contradictòria. Ni un comentari, en positiu, en negatiu o en règim mitja pensió. Els fem un ghosting (em penso que ara es diu així) col·lectiu. Una ignoramenta (paraula diria que inventada però com feta a mida). Prometo, amb tota la solemnitat de què soc capaç –que és poca– que jo ho compliré, paraula d’honor. A partir de demà, ja poden dir-les de l’alçada d’un campanar, ja poden fer-se veure amb estirabots, ja poden sortir amb el que els roti. Ni piu. Ja hem fet prou d’acollir-los amb els braços oberts i sense ni tan sols demanar-los que hagin de saber dir-nos bon dia. Aquesta simbiosi és un matrimoni de conveniència, sexe sense amor. A partir de demà, ni una sola paraula, com fa uns anys cantava, amb tanta raó, la Paulina Rubio.