L'anomalia

Ja som a l’octubre i, bé, qui ho diria. Hi ha arbres que ja han començat a fer-se la tardor, però més per asfíxia i per avorriment hídric que no pas perquè el cos els ho demani. Ens diuen les sèries que estem tenint una entrada d’octubre amb temperatures fins a vuit graus més elevades que el que és habitual. Vuit graus, que es diu aviat. Potser sí, que plourà una mica a mitja setmana, i semblaria que de cara al cap de setmana vinent la cosa es podria començar a normalitzar, perquè per la festa major d’Estamariu sempre, des que hi ha memòria d’homes, ja ha refrescat i sovint plou el diumenge a la tarda. I dic semblaria, perquè hem après a no refiar-nos de les prediccions, perquè després tot són desenganys i disgustos. Als humans, a més de fer llistes, ens agrada prendre mides de tot el que és mesurable, i a la que vam inventar un termòmetre ens va faltar temps per començar a fer sèries amb màximes, mínimes i mitjanes (i mitjanes de les màximes i de les mínimes). Ens queda el consol estadístic de remuntar-nos a no sé quin any per localitzar un començament d’octubre amb valors semblants, cosa que vol dir que els nostres pares s’hi van trobar i que, ves, tampoc no els va passar res. És un mecanisme de defensa: relativitzar-ho, no n’hi ha per tant, per aquí ja hi hem passat, abans bé feien rogatives traient el cos de Sant Ermengol per obtenir el benefici de la pluja i, com deia aquell mític cartell, capolavoro del màrqueting, que hi havia a l’entrada del Prisunic, a la parada de paraigües, “si no plou, plourà”.