Streakers

La notícia va aparèixer, fugaç, a la versió digital del Diari diumenge al vespre. Dilluns al matí l’havies de buscar a les profunditats, i en la versió impresa només ocupava un breu a la pàgina divuit, una setantena de paraules al costat mateix de les esqueles: “Protesta de Femen pel dret a l’avortament a l’ambaixada.” Si volen trobar la notícia a la web, cal remenar una mica, però al final apareix. L’ambaixada del titular és l’andorrana a Madrid, la del carrer Alcalá. Les activistes, nues de cintura cap amunt, portaven pintats a l’esquena missatges de suport a la senyora Mendoza i brandaven una bandera andorrana on hi havia una proclama sobre la condició sagrada de l’avortament. Em va sobtar la referència a la sacralitat, i no vaig poder evitar de pensar en aquell fabulós número musical dels Monty Python que es diu Every Sperm is Sacred. Ja no sé qui s’escandalitza veient senyores amb els pits enlaire, amb missatges de solidaritat o de protesta. Diria que l’efecte sorpresa ja fa temps que s’ha esvaït, i potser caldria recórrer a noves estratègies per fer-se veure. Els lectors joves no se’n recordaran, però als anys setanta i vuitanta eren habituals els streakers, senyores i senyors que saltaven despullats a camps de futbol, corrien a pèl fi ns que algun membre de la seguretat els llençava, púdicament, una gavardina al damunt. Mentrestant, a poc a poc, “amb discreció i cura”, sembla que la via política per aconseguir encaixar l’avortament va fent camí i se’ns ha promès una llei al Consell abans no acabi la legislatura. I la democràcia, al final, sempre té l’última paraula.