Els molts accents

Doncs resulta que la Institució de les Lletres Catalanes ha fet una campanya –que es diu Lletres Compartides– de difusió d’autors de tot el domini lingüístic, per promoure “un patrimoni literari molt ric i divers”, i “una literatura, molts accents”. De tot el domini? Parla només de Catalunya, de València, de les Balears i de la Catalunya Nord. De zones on la llengua pateix, de regions on ha començat a ser menystinguda i perseguida des de les pròpies instàncies públiques que haurien d’estimular-la i protegir-la. De l’Alguer, res. Però, i Andorra? Oh, meravella, tampoc no hi surt. Tant hi fa que hi hagi una florida indústria editorial i uns quants autors que, de tant en tant, treuen el nas i tracten de tu a tu els companys d’idioma i de professió, que tenen unes vendes raonables, se’ls dona premis i fins i tot són traduïts a altres llengües. No hi són. I això que, numèricament, són més que els de la Catalunya Nord, on fonamentalment n’hi ha dos: Joan Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís. No és nou. Les associacions d’escriptors –el Pen Club i l’AELC– no solen contemplar la diversitat en els òrgans de govern, i la premsa especialitzada sovint s’oblida a l’hora de fer balanços i ressenyes. Les raons de la ILC? Que sí, que hi compten i ja parlen amb qui han de parlar, però que és un projecte complex i s’han estimat més començar ja la campanya i que els andorranets ja s’hi afegiran quan puguin. És com si et convidessin a un casori, t’arribés tard la invitació i hi fessis cap de matinada, quan el xampany està calent i trobes els convidats ballant la conga. Una mica lleig, no?