Personal amical

Als gossos i a les gosses vells i velles (o d’edat privilegiada) no els ensenyis trucs nous, diu la dita. O al gossam, per fer-ho curt. Servidor ja és un cas perdut, un llast per a la societat, un fòssil, una relíquia semiactiva dels temps dels micromasclismes, feliçment superats en aquesta arcàdia feliç on vivim avui. Però per això no hem de deixar de fer cas a les recomanacions del llibre que ha editat l’Institut Andorrà de les Dones (la Guia pràctica de llenguatge inclusiu i no sexista), i així no provocarem ningú a l’hora d’escriure, que ara ho fem com els antics, cap sense sensibilitat ni miraments, tirant pel dret. Sabem prou bé que qualsevol text escrit és un veritable camp de mines, i que hi ha tota mena de col·lectius i col·lectives –el col·lectivam– especialment susceptibles a qualsevol expressió que pugui ser considerada com a frívola, irreverent o irrespectuosa, qui sap si irresponsable o punible. Estic, en general, d’acord amb la majoria dels suggeriments que s’hi fan, però també crec que l’aplicació dels màxims converteix la llengua –que hauria de ser viva i elàstica– en una pasterada indigesta. Però no passo per la “concordança de proximitat” que se’ns proposa, i aplicaré, si la policia de la neollengua no hi intervé, la desobediència civil. L’exemple que ens posa en el llibre l’amiga Elena (“els homes i dones andorranes convocades a votar”) fa que els meus futurs ossos ja comencin a remoure’s a la tomba. Em declaro, en conseqüència, objector de consciència. I ara, ja em podeu lapidar, amics, amigues, personal amical.