La caiguda

Hi ha caigudes i caigudes. La de l’imperi romà, que semblava etern, va ser sonada, i d’aquella ensulsiada monumental encara ens en sentim avui. Allò sí que va ser una gran patacada. La desfeta de l’austrohongarès, que ens cau força més a prop, també va ser d’upa, i el disgust ens dura més d’un segle després. El Titanic es va enfonsar i no s’havia d’enfonsar perquè era inenfonsable. Al costat d’aquestes catàstrofes històriques –i tantes d’altres com n’hi va haver!–, l’apagada general dels serveis d’Andorra Telecom de dimarts passat va ser una petita anècdota. Veig que, un parell o tres de dies després que tot es resolgués satisfactòriament, la notícia encara espernega, i vista la reacció ciutadana, un pèl esverada, hom diria que ha estat el nostre petit Txernòbil, la nostra minúscula Fukushima, l’apagada de Nova York del 1977 a escala andorrana. I mai tant. Ens hem acostumat que tot rutlli, més o menys, sense que ens importi gaire el monumental esforç tecnològic que hi ha al darrere, un prodigi de la ciència aplicada. La gent més gran recorda com de precàries eren les instal·lacions elèctriques, que només amb un llamp o una nevadeta se n’anava a fer punyetes. Que la nostra civilització, tan precària en tantes coses, funcioni com funciona, és una meravella i hauríem d’estar-ne cofois i agraïts. Potser si anéssim tancant serveis de tant en tant –avui l’aigua, un parell d’hores, demà l’internet, mitja horeta, no fos cas– ens ho miraríem amb uns altres ulls.