La fuga

No tinc informacions suficients per saber què passa amb l’Estadi Nacional i el Futbol Club Andorra, i només confio que la Shakira no en faci una cançó. Pel que em sembla intuir, hi ha un conflicte d’interessos entre un equipament públic i un club privat, un conveni que s’acaba i uns altres clubs –el del rugbi, sobretot– que necessiten l’estadi. El temps corre i l’alternativa per trobar un camp de futbol homologat dins del país no existeix –o no agrada prou. Vindria a ser això, oi que sí? A molts ens va semblar bé –o no ens va semblar malament– que el senyor Piqué comprés el club amb la més que legítima intenció de projectar-lo, a base de vitamines econòmiques, cap al parnàs del que diuen és l’esport rei. Ara juga a la segona divisió de la lliga espanyola, que és com una mena de purgatori per on pul·lulen tot d’equips que tenen l’esperança, algun dia, de viure el dia de l’Ascensió. No sé si el fet que el Mònaco fa més de cinquanta anys que juga (amb intermitències) a la primera divisó francesa hagi representat per a ca l’Alberto II un plus de prestigi internacional. Potser no li cal: però el que és evident és que per jugar a les categories superiors cal posar-hi molts però que molts diners. Ara Piqué s’ha enfadat tant que amença d’anar-se’n amb armes i bagatges. Jo, si no em volguessin aquí, me n’aniria de patac a l’Andorra de Terol. Allà estarien prou contents, i no caldria canviar ni el nom de l’equip. Ara, que potser haurien de convèncer a l’Andorra Club de Futbol, que va dissetè (és a dir, molt avall) de la lliga Regional Preferent d’Aragó. Però si hem après alguna cosa és que, pagant, sant Pere canta (amb permís dels capellans).