El món és un formatge

Ara no ens en recordem gaire –per no dir gens– però durant molts segles la diplomàcia andorrana va ser lubricada per formatges (i algun pernil), que enviaven a la capitania de Barcelona, a Versalles o a la cort de Madrid o a la prefectura de Perpinyà. Allà on calgués estovar consciències, resoldre contenciosos o guanyar voluntats, cap allà que anaven una dotzena de formatges serrats, fets pels pastors a la muntanya amb la llet de les ovelles que munyien als orris. Amb el temps, aquesta honesta pràctica es va abandonar. Als anys del boom comercial, els formatges que es venien als comerços del país eren francesos i sobretot aquells mítics de bola holandesos, productes industrials sense cap caràcter. I no oblidem els espavilats que compraven qualsevol formatge i li col·locaven una etiqueta que feia veure que havien estat elaborats a Andorra. Això fins fa quatre o cinc anys, quan el Josep Maria Troguet, Joel Font i Rafa Aybar van trencar el malefici de l’absència de formatges autòctons, amb els de Casa Raubert. Recuperaven la tradició del formatge d’ovella, de pastor. Els fan a Escàs, amb un ramat propi. I ara se n’hi ha afegit una segona, El Batall, que elabora formatges de vaca a Santa Coloma, i que s’ha estrenat a la Fira de Formatges Artesans del Pirineu que s’ha celebrat aquest cap de setmana a la Seu. No sé si els negociadors han tingut en compte aquest risorgimento formatgeril del país. Si no hi han caigut, potser aniria bé portar-ne uns quants als homes de negre de Brusel·les, a veure si els fem (ni que sigui una mica) contents.