Jocs malabars

Sempre m’agafa una glopada de pena quan apareix alguna imatge de la policia controlant l’actuació (és a dir: impedint-la) d’un parell de malabaristes, com va passar ahir a Prat de la Creu. Diu que demanaven almoina, però no sé si és ben bé així. L’almoina, que no oblidem és una peça clau de la caritat cristiana, es dona als pobres sense esperar cap contrapartida (bé, fer punts per evitar el purgatori). En el cas dels malabaristes, imagino que acceptaven alguna moneda a canvi de demostrar una habilitat concreta que la resta de la gent, en principi, no posseeix. Però això és igual: no està permès fer-ho en la via pública i suposo que hi ha ordinacions on queda ben clar, i han de quedar ben parats en trobar-s’hi, perquè arreu és permès –o no prohibit o tolerat. D’on arrenca, aquesta vella interdicció de funambulistes, putxinel·listes, guitarristes i altres artistes de carrer? Potser des de sempre: Fiter i Rossell ja ens advertia contra la presència de “vagamundos i mal entretinguts”, i a fe de déu que ens ho hem pres al peu de la lletra. Ens hem estalviat –a costa de perdre una mica de vida i color al carrer– acolorits combos andins, dibuixants de Giocondes amb guix al terra, caricaturistes de pela amb quinze, estàtues immòbils i encartronades de Ramsès III, suposats lames tibetans en mode ingràvid, venedors de mocadors de paper, de llaunes de cervesa fresca i bastons de selfie, estafadors d’aquells que et pregunten “donde está la bolita”, guitarristes de conciertos-de-aranjuez i romances-anónimos, i sopranos de karaoke. Visca el fet diferencial.