Crim i càstig

Vam anar a dormir dimecres –o ens vam llevar dijous, segons els hàbits– amb les dades sorprenents que de les tres-centes vuit infraccions que hi va haver (en quatre anys!) a la Llei del català no es va aplicar ni una –és a dir, zero– sanció. A ningú no agraden les multes, excepte als esperits Rottenmeyer, que són rancorosos i venjatius, els de qui la fa la paga. És molt millor la pedagogia i la voluntarietat, la carrota més que no pas el bastó. Un copet a l’espatlla, un “no ho facis més, eh?” i au, cap a casa, que aquí no ha passat res. Eixuga’t i tornem-hi, no fos cas que s’enfadessin, els pobrets, que no saben (ni volen saber) en quin país viuen. O, si és que ho saben, s’hi posen de cul i exerceixen resistència activa. Vist que no hi ha gaire interès a posar multes al personal repatani, jo ho faria ben bé a l’inrevés. Sancions exemplars a qui, essent catalanoparlant a Andorra, renuncia voluntàriament a l’idioma. Al que l’amaga, se n’avergonyeix, no deixa que surti de casa o del cercle més íntim. Al que pensa que l’anglès és més modern. Al que demana, per sistema, un cortado quan va al bar. A qui no li dona cap importància a la supervivència de la llengua i ho deixa tot a la lògica suïcida del mercat i de l’educació mal entesa, se’n refia de l’escàs poder de les institucions i sucumbeix sense piular a la pressió demogràfica i a la sagrada llei del mínim esforç i a mi no m’hi emboliquis. Que, pessic a pessic, anem matant l’idioma i ens està quedant un futur ben galdós.