Cor de teia

Diu que hi va haver un gran desplegament dels bombers a Sant Julià perquè es va cremar una xemeneia. Dissabte va començar a fer una mica de fresca i venia de gust encendre una mica de foc; si no neteges el sutge de la fumeneja, malament. Ara ens hem malacostumat, amb el gasoil i l’electricitat, a tenir una escalfor tranquil·la, invisible i immediata, que circula per tubs amagats i fa que els hiverns siguin més confortables però també més avorrits. Abans –tot i que encara hi ha algun resistent o convers– per escalfar-te havies de fer llenya, amuntegar-la, deixar que s’assequés uns mesos, asclar una mica de cor de teia, treure les cendres de la llar o l’estufa, netejar el vidre de la porta, escollir i entrar els tions que cremaràs, encendre’ls amb la teia o amb unes branquetes o –si volem anar per feina– amb una pastilleta, vigilar que la xemeneia tingui bona tirada fent flama viva d’entrada, i després regular l’entrada d’aire, vigilar que no s’apagui, regular la temperatura posant més combustible o deixant que s’acabi de consumir el que hi ha. Tot són operacions passades de moda, com d’antic règim o, pitjor encara, paleolítiques, incompatibles amb un mode de vida en què sembla que tot ha de ser programable des del mòbil i en què no t’has d’embrutar les mans. Però l’escalfor que fa el foc no és comparable a res: és el que ens connecta amb el fil de la memòria humana, des que els erectus de fa un milió d’anys es van atrevir a domesticar-lo. L’etnòleg pallarès Ramon Violant i Simorra va recollir cent setanta (170!) paraules relatives a la cultura del foc en català pirinenc. Riu-te’n tu dels esquimals i les seves cinquanta maneres de definir la neu. Pobres infeliços.