La desconeguda

Avui és un bon dia per no dedicar aquesta visura a l’enèsim canvi d’hora, que sempre esperem que sigui l’últim, mentre ens preparem per a la guerra total entre els partidaris de l’horari d’estiu i els de l’hivern. És un recurs fàcil que sempre troba arguments a favor i en contra i en què tothom pot expressar acords o desacords. I com que som a les portes de Tots Sants avui voldria parlar una miqueta de la mort. No gaire, no s’espantin. Ahir ens vam llevar amb la trista notícia que havien trobat ofegat a la banyera de casa seva l’actor Matthew Perry, l’inoblidable Chandler Bing de la sèrie Friends. I quan es mor algú que t’ha omplert moltes hores, que tant t’ha distret i t’ha fet riure, sap molt de greu, com a alguns ens sabrà greu el dia que es mori Bob Dylan, Julian Barnes, Emmanuel Carrère o Paul McCartney, encara que el tracte que hi hàgim tingut hagi estat únicament a través de la música o dels llibres. I sentirem una pena sincera, perquè probablement hi veiem una projecció del destí fatal que ens espera a tots, un anunci, una ambaixada. Si ells, que ho han tingut tot, fama i èxit –també problemes– passen avall, fins i tot a la flor de l’edat, què no ens ha de succeir a nosaltres, que transitem per aquesta vall de llàgrimes mirant de mantenir un perfil baix, sense fer soroll, com si mai no ens hagués de passar res. És un memento mori perfecte. I és que ja ho deia Foix, a l’elegia que va dedicar a Gabriel Ferrater: “Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman / tots hi serem al Port amb la desconeguda”.