La primera pedra

Sembla que, malgrat tot, aquesta setmana comencen per fi les obres de l’heliport de la Caubella. Des que tinc ús de raó –o fins allà on allarga la memòria, que no és gaire– que n’he sentit a parlar. Se’n recorden, d’aquell fantasiós projecte d’instal·lar-lo al roc del Patapou? Mirin si n’hem donat de tombs, la infraestructura, amunt i avall, buscant l’emplaçament perfecte –que, com la bellesa ideal, no existeix. No diré pas que ha plogut molt, però sí que s’han encadenat secades i secades sense que es materialitzés. El que és estrany, vist des de fora, és que no s’hagi fet una lluïda cerimònia de col·locació de la primera pedra. Això es fa normalment amb autoritats, parlaments, cintes, orfeons i criatures i, en els models més sofisticats, amb el soterrament d’una càpsula estanca farcida amb paper moneda, un exemplar del diari del dia i un document solemne amb signatures i dedicatòries, per alegria dels arqueòlegs del futur. És com quan el Copríncep Caixal va posar la primera pedra del Seminari, a la Seu, cap al 1860. Sembla que, de tornada de visita pastoral, baixant de la vall de Castellbò a l’altura de Montferrer, la mula que cavalcava el va fer caure, amb tan mala fortuna que la testa episcopal es va fúmer una santa patacada contra el roc. Recuperat de l’ensurt, i sense més conseqüències que un gran nyanyo, l’enèrgic bisbe va fer que agafessin el cantal i que fos col·locat com a primera pedra de la gran fàbrica de capellans. Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra, etcètera.