El metre

Doncs, senyores i senyors, resulta que sí, que abans-d’ahir un percentatge perfectament mensurable de la població va decidir sortir al carrer i protestar. Comparada amb els antecedents, és palmari que va ser la manifestació més gran mai celebrada a Andorra. Encara tenim sort que Andorra no és jurisdicció dels tiquismiquis observadors de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que sempre posen aigua al vi dels recomptes, i que els organitzadors i la premsa dibuixen l’assistència dins d’un ventall perfectament plausible d’entre set-centes i mil persones. En qualsevol cas, mil (o set-cents, és igual) és una muntera, un gavadal de gent. A partir d’ara, la concentració de la Castanyada serà com aquella barra de platí iridiat que guarden al Conservatoire National des Arts et Métiers de París: el patró exacte del metre (fins que els científics el van substituir per una absurda definició atòmica). Així com a Andorra tenim la Rotonda com a megaunitat de mesura monetària, potser farem servir la Castanyada com a model de referència per a calibrar l’èxit de manifestacions futures (que prou n’hi haurà). És possible que s’hagi trencat un mite: el de l’acomodat, el del tebi, el del llop solitari, el del que remuga des del cafè amb la colla de l’esmorzar o el que ho fa a través del confortable (i violent però innocu) anonimat dels comentaris a la premsa, però que, a l’hora de la veritat, s’ho mira des de fora i no aixeca una palla de terra. Potser és que, com cantava el vell Bob, els temps estan canviant.