Dol nacional

Tres quarts de vuit del vespre. Som a l’aparcament del Parnal d’Escaldes, a punt per anar a la presentació de Cultura Activa que es feia al comú, quan ens creuem amb la Meri i l’Albert, que tot just han començat a baixar les escales, i ens donen la notícia. S’ha mort el Toni Martí i, naturalment, l’acte s’ha suspès. De seguida arriben més assistents potencials –la Inés, la Meritxell– i reben les sis paraules que concentren, amb concreció i cruesa, el fet –“s’ha-mort-el-Toni-Martí”– amb la mateixa estupefacció, una reacció que es deu anar reproduint arreu del país així que es va escampant la nova funesta. Que jove se n’ha anat, comentem, i que jove era quan era cap de Govern, i més jove encara quan era cònsol, i no pots evitar de comparar edats, que no deixa de ser un exercici perfectament inútil, perquè són les vides, les accions i les trajectòries les que són incomparables. S’han decretat dos dies de dol nacional: en aquell moment no sabíem si serien dos o tres, perquè, per sort, no tenim gaire tradició en el protocol dels homenatges pòstums i col·lectius als grans homes d’Estat. Les morts no anunciades ni previstes (que no ho són totes?) ens deixen desconcertats, sense saber com reaccionar –o fent-ho amb tòpics i frases fetes. I quan és la d’algú que ha tingut tanta projecció pública hi ha una nova dimensió: un pes a la història que el temps s’encarregarà de sedimentar primer i de destil·lar més tard. Descansi en pau.