El silenci dels administratius

L’administració hauria de ser silenciosa. Hauria de funcionar suau, sense sorolls, sense xerrics. Com si no hi fos, com si els expedients es resolguessin per art de màgia després de lliscar pels procediments com si portessin una capa de lubricant. Hauria de ser àgil, esvelta, etèria, quasi evanescent. En un món ideal, hauria de servir als ciutadans amb intel·ligència, amb les normes justes per no deixar espai a l’arbitrarietat, però sense que n’hi hagi cap de sobrera. No sé si hi ha algun lloc al món on sigui així. La sensació és que, a tot arreu, és una entitat dura de pelar, queratinosa, rígida. Presonera de lleis, reglaments i procediments que es repliquen i repliquen en una espiral interminable. Hom havia tingut l’esperança il·lusa que, amb l’arribada de la maquinària, el programari i la digitalització, tot això canviaria cap a millor: més rapidesa, més eficiència, menys papers. Els ordinadors ens agilitzarien els tràmits. I no ha estat així, sinó que sovint s’ha afegit una capa nova al milfulls procedimental, amb l’agreujant que el vernís informàtic sol ser indigest i manifestament millorable. Ara, que l’administració té un fenomenal fusible en allò que se’n diu el silenci administratiu, que sembla una contradicció en termes. Si no diem que no, és que sí. O si no diem que sí, és que no. Segons com. Ja ho regularem millor, si mai convé. El cas és confondre l’administrat, que, des que neix fins que se’n va, està perdut en un laberint que fins i tot Kafka hauria trobat kafkià.