Cent noranta

Ja han estat publicades les llistes. Cent noranta ciutadans han tingut el valor de posar el seu nom en una papereta per competir a les eleccions comunals. Aviat és dit. No em vull ni imaginar com han de ser les reunions per confegir-les, quina mena d’equilibris, pactes, componendes i condicions s’han hagut de posar damunt la taula per tancar-les, com han estat les reunions dels comitès: llargues, complicades, qui sap si tenses. Tu, vas de número sis; tu puges i tu baixes, ens aliem amb aquestos i mirem si surten els números. I tu no hi ets per alguna raó que només coneixen els Grans Sanedrins de les agrupacions electorals, que són els qui tenen la darrera paraula en aquestes qüestions. Abans, fa uns segles, l’accés al govern dels comuns –una institució antiquíssima– era com un servei més que les cases grans –els focs– havien de fer a la comunitat, i que es completava amb l’assistència al Consell General. Tot va anar canviant, per sort, i amb el temps el procés ha esdevingut democràtic i transparent. Nosaltres, els que no hem fet mai un pas endavant, els que només hi participem –i encara– com a espectadors i votants potencials, tenim una certa tendència a mirar-nos-ho a distància i amb una gran displicència. Tots són iguals, diem, aquest no dona la talla, aquest hi va per interès, aquest ha canviat de jaqueta. Ens faran gràcia els debats, les entrevistes, l’anecdotari. Però atrinxerats al sofà no s’ha guanyat cap batalla. L’enhorabona a tots: només per participar-hi ja han guanyat.