A casa dels altres

Ben poques coses hi ha més empipadores que vingui algú a dir-te com t’has de comportar sense que tingui cap dret, autoritat ni competència per fer-ho. Hi ha gent que es creu que té el poder de controlar tots els aspectes de la teva vida, fins als més nimis o anecdòtics, més enllà dels que són indispensables i han estat consensuats per garantir una convivència mínimament endreçada i cordial. No llegeixis aquest llibre, no mengis fregits ni llonganisses, no estiguis amorrat a la pantalla tot el dia, parla i escriu desdoblat. Cada vegada ens estem tornant tots plegats més llepafils i irrespectuosos amb les parcel·les de llibertat dels altres, que haurien de ser sagrades. I sipassem del plànol individual al col·lectiu la cosa té més substància i és encara més sorprenent. Mireu si no la pensada que han tingut uns parlamentaris de l’Assemblea Nacional Francesa. Com que es veuen incapaços de controlar el consum i, de retruc, la venda (oficial i extraoficial) de tabac al seu país tenen la santa barra de voler exigir, per llei, que els governs espanyol i francès pressionin perquè a Andorra només es pugui vendre el tabac necessari (hi ha tabac necessari?) per al consum intern (150 milions de cigarretes, diuen!), per evitar que els diguem-ne excedents arribin a l’Hexàgon. Assecar la font, en diuen, com si no estiguessin prou eixutes. Això, ja em perdonaran, és una solemnebestiesa i no hi ha per on agafar-ho. N’hi ha que no s’acaben la feina a casa per anar a remenar a la dels altres.