L'escalada

M’hauria agradat dedicar aquesta visureta al tancament de la cinquena edició de la biennal del L’Andart, i de passada aprofitar per dir que és una llàstima que les biennals se celebrin cada dos anys, però mai tant: tot el que és bo es fa esperar i esperarem el que calgui, que dos anys passen volant. Qui sap si, quan es torni a celebrar el proper L’Andart, la població del país hagi augmentat en un cinc per cent, com seria previsible si es mantingués (i semblaria que s’ha de mantenir) la tendència actual. És a dir, quatre mil habitants més a la cassola. Vuitanta-quatre mil, cent amunt, cent avall. I, si prenem com a referència la vida de l’ONCA, que ha celebrat el trentè aniversari (i que per molts més), quan faci el mig segle hi hauria a Andorra cent dotze mil soferts inquilins. És evident que aquesta alegria demogràfica no va ni amb rodes ni ens la podem permetre, ítem més quan no és que els preus del lloguer s’enfilin, sinó que practiquen l’escalada, que és un esport de cert risc, perquè si bades i no estàs ben assegurat pots esbalçar-te. Davant aquestes perspectives, que el producte interior brut i, per tant, la renda per capita hagin pujat, com ens han anunciat amb bombo i plateret, és molt bonic. Però a veure, estimats lectors: que aixequin el dit els que ho hagin notat de manera clara i evident, perquè jo diria –i és una percepció subjectiva, però sincera– que tots (potser tots no, però sí la majoria) anem justets, escanyats i un pèl més infeliços per aquestes estimades Valls Neutres.