La caixa d'eines

No tenim gaire temps per mirar el cel de nit. I, encara que en tinguéssim no veuríem gran cosa, perquè les lluminàries dels carrers fan que el gran espectacle nocturn se’ns aparegui en general com una cosa esmorteïda i lletosa, i per gaudir-lo com s’escau hem de fugir del fons de vall. És una de les meravelles que hem perdut amb la civilització: contemplar la desfilada eterna de planetes i constel·lacions, cometes i meteorits. Ara s’ha acabat un intens episodi de les Leònides, que riu-te’n tu de les Perseides de l’agost, les cèlebres llàgrimes de sant Llorenç. I això només pel que fa als espectacles naturals. L’home també hi ha ficat cullerada. Cada vegada es veuen passar més satèl·lits –per a desesperació dels astrònoms, que es queixen de l’intrusisme. Sovint desfilen els rosaris de l’Starlink. Al senyor Musk li peten els coets, però ens omple el cel de caravanes de ginys que reparteixen connexió a internet arreu. Ara, que el que és bonic de debò és veure passar l’Estació Espacial Internacional (i, per seguir-la, hi ha un munt d’aplicacions per al mòbil). Per exemple, aquest vespre, a un quart de set en punt, creuarà de ponent i anirà cap a llevant. Diuen que l’altre dia, fent unes reparacions, un astronauta despistat es va deixar una caixa d’eines a l’exterior, i que ara orbita a prop de l’ISS. Sembla que el reflex de la caixa –un sac, en realitat– és visible amb uns simples prismàtics. Per als que hem estat incapaços de conservar una caixa d’eines a la superfície de la Terra, que passin aquestes coses allà dalt ens reconforta (mentre no ens caigui al cap una clau anglesa sideral).