La pintada

Això de les pintades ara fa com molt antic. A Pompeia ja n’hi havia. A La Vida de Brian, dels Monty Python, els legionaris romans van fer repetir als activistes jueus pels murs de Jerusalem cent vegades la frase “Romani ite domum”, perquè l’havien pintat malament: “Romanes eunt domum”. La de la façana de l’Estadi Nacional era molt breu, tres síl·labes i en anglès, fins que la van ocultar pietosament. Ara no s’estilen, les pintades, perquè fan brut i els grafiters urbans ja han empastifat tot el que és empastifable, i és molt més eficaç una trinxera activa a les xarxes que no pas un cop d’esprai. A la batalla real s’hi ha incorporat –cada cop amb més intensitat i fúria– la guerra de la desinformació i la propaganda de part. Tot plegat deu haver fet posar una mica més nerviosos els responsables de seguretat del partit d’ahir al vespre, l’Andorra-Israel. Mentre escric aquesta visura, a la cafeteria que hi ha a la Trenca, observo d’amagatotis els veïns. És possible que algun d’ells sigui un agent del Mossad? És possible que sigui jo? Vivim en uns temps líquids, diuen, però al mateix temps, la pressió social fa que haguem de significar-nos en tot moment i prendre partit per un dels bàndols sense manifestar ni reserves ni vacil·lacions, com si haguéssim de triar entre el Barça i l’Espanyol o el Sevilla i el Betis, adhesions viscerals, emocionals, acrítiques i eternes. Benaurats aquells que tot ho tenen tan clar, perquè ells tindran l’hegemonia del discurs. Però benaurats també els que dubten, que heretaran l’angoixa.