Boicot

Cap a 1880, el capità Charles Cunningham Boycott era l’administrador britànic del patrimoni del comte d’Erne, un terratinent absentista que tenia grans propietats a Mayo, al nord de Galway, a la costa oest d’Irlanda. El patriota Parnell, president de l’Irish Land League, li va demanar que abaixés el lloguer de les terres. Boycott s’hi va negar. La reacció va ser fulminant: tothom li va fer el buit: els jornalers van deixar de conrear les terres, els botiguers no li venien res i fins i tot el carter, funcionari de Sa Majestat, no li portava les cartes, fins que, Boycott, avorrit, va haver de creuar el mar d’Irlanda i se’n va tornar a l’Anglaterra. Però de les desventures del malaurat Boycott ve l’epònim boicot, un terme molt més precís que el de vet que es fa servir.

Sí, boicot és el que la senyora Mendoza proposa per castigar una coneguda cadena de perfumeries, per la relació que té amb la família del cap de Govern. Tot és una mica agafat pels pèls, però les ments pensants de la war room del departament d’Agitació i Propaganda de Stop Violències deuen haver cregut que és una bona idea. No sé si les perfumeries en qüestió tenen cap responsabilitat directa sobre les polítiques que el senyor Espot defensa i les Stop combaten. Diria que més aviat no: és com si algú a qui no li agradi com escric hagués deixat d’anar a comprar a la pastisseria dels meus pares, que eren del tot innocents i irresponsables dels meus actes. Però ep, el que compta és que parlin de tu, encara que sigui bé.