'Panem et circenses'

Bé, ja tenim el circ –el círcol, que en dèiem, quan érem petits– emparaulat per a quatre anys més. La padrina pagarà un milió d’euros en total. No sé si és molt o és poc (per a la gent normal és una quantitat astronòmica), però tot depèn de la rendibilitat que se n’acabi traient. Sempre se’ns ha dit que per cada euro invertit en els xicots del Soleil hi ha un retorn endespesa turística més que suficient per justificar que es gasti aquesta morterada. Farem veure que és una veritat matemàtica indiscutible, contundent i molt rendible –i segur que és així, perquè a ningú no li agrada gastar diners (ni que siguin públics) perquè sí. I encara menys després de tants i tants anys. I aquí és on la cosa potser ja comença a trontollar. La rutina. Són ja deu anys –descomptant-hi el pandèmic–, però si m’haguessin dit que ja en feia quinze m’ho hauria cregut sense dubtar-ho ni discutir-ho. I aquí hi ha el risc: que ens tornem previsibles, acomodaticis. Al juliol, el circ. Un espectacle que, potser els primers anys, era una novetat i desprenia un aire modern, la versió new age dels circs de tota la vida, que tenien tots aquell aire de precària sordidesa. Ara, els du Soleil són una franquícia, tan previsible i omnipresent com els Starbucks. Fan temporada a Barcelona, Madrid, Saragossa i Alacant. I ara al desembre, a Tolosa de Llenguadoc. I si anem a Nova York o a Las Vegas, espectacle permanent. Arribarà un dia que aixecaràs una pedra i trobaràs un espectacle de saltimbanquis. Però bé, ja tenim la quota del circ resolta. Ara ens falta la del pa.