Els fins analistes

Ara que ha passat el toro i ha deixat enrere un rastre d’alegries i decepcions tothom s’atreveix amb les anàlisis electorals. El resum: ara ens hauria quedat un país distribuït entre ianquis i confederats (el que no està tan clar és qui són els uns i quins els altres). Se’n parla al bar, a l’hora d’esmorzar, als grups de whatsapp, a les rotllanes improvisades als replans d’escala i passadissos, fins que demà passat ja hi haurà un nou tema de conversa i s’haurà acabat d’exposar l’argumentari: no, si ja t’ho deia jo, que això es veia a venir. És que hi ha molta gent emprenyada. Res no és com abans, que tot estava mig dat i beneït. És cosa del vot dels últims que s’han apuntat al cens, que voten el que els sembla. Passa una mica com amb els economistes, que no van veure a venir la crisi bancària fins que els va esclatar als morros i després tot eren agudes interpretacions del que havia passat, que si les subprimes i que si els germans Lehman i si el sursum corda. I tenir com tenim un bonic índex d’abstenció és el cap d’esquila fàcil per carregar-hi en contra. La teoria és molt bonica: cada vot és una victòria contra el conformisme, contra la indolència, contra el jo què sé i a mi què m’importa. Però crec que hauríem de començar a acostumar-nos a una abstenció estructural, de desconnexió. De vosaltres aneu fent, que a nosaltres ens va igual de bé (o de malament) tot. Votar és un acte voluntari, personal, propi de persones adultes conscients dels seus actes. I no fer-ho –llevat d’accidents i errors del sistema, també ho hauria de ser.