Caixa cobri

Reconec que era un d’aquells escèptics, dels il·lusos que es pensaven que el pont tibetà de la vall de Riu seria un foc d’encenalls, un altre projecte d’aquells d’arrencada de cavall i aturada de ruc. Igual passaria amb el mirador del Roc del Quer. A veure: qui pagaria una entrada per gaudir d’una simple vista panoràmica, havent-n’hi tantes de franc? O per gronxar-se voluntàriament en aquell pont inestable per natura i bellugadís sobre el buit? Doncs un munt de gent, si hem de fer cas (i no hi ha raó per sospitar que no sigui així) al compte de resultats: un milió i mig d’euros de recaptació entre els dos equipaments, amb més de dues-centes mil visites en total. A Canillo es deuen estar fregant les mans, perquè això és com mannà caigut del cel, la primera casella del Monopoly, un caixa cobri continu i constant, com aquelles màquines del moviment perpetu que, de tant en tant, algú assegura que ha inventat. I diuen que –si ho comptem com ho feien en el temps de la padrinor– per cada vint-i-cinc pessetes gastades en entrades, els turistes han gastat vint duros en berenars, parquímetres o altres negocis parroquials. L’altre dia parlaven del pont més antic en servei del món, que és micènic, de fa tres mil tres-cents anys, i es troba al Peloponès. Els vells argòlides van badar a l’hora de posar-hi un burot en un dels extrems: ara nedarien en un oceà infinit d’òbols, dracmes i talents.