Ha caigut molt repartit

No, no cal que us amagueu en un forat, estimat lector, estimada lectora. No hi ha motiu suficient per avergonyir-vos-en. És una cosa natural, fins i tot lògica. Vós i jo sabem perfectament per què ens hem jugat uns quants euros, pocs, els mínims, a la loteria: un dècim aquí, una participació de cinc, deu euros, allà. No pas per l’esperança –absolutament vana, pensament màgic en estat pur– de deixar de ser pobres (o passar a ser rics, més ben dit). Seria molta casualitat que un nen del col·legi de San Ildefonso –en una cerimònia més rància que el pernil que Carter i Carvanon van trobar a la tomba de Tutankhamon– hagi cantat el teu número. Coses que té l’atzar i el càlcul de probabilitats. Això –i em sap greu posar aigua al vi de l’esperança, però és la trista realitat– no passarà mai. Pura estadística, allò que diuen de l’impost als pobres per somiar. I, si mai passés, no ens canviaria la vida. Vós, com jo, només juguem per evitar que veïns, companys de feina, socis del club esportiu, membres de l’associació de taxidermistes, o qualsevol grup humà amb el qual convivim, guanyin uns quants calerons i nosaltres no, per repatanis, escèptics, misantrops o simplement per ser criatures racionals, no. És aquesta la raó principal –i diria que l’única, o la majoritària. Ens agafaria una ràbia tan furiosa i incontenible com humana, i els psicòlegs que treballen per l’administració de Loterías y Apuestas del Estado (espanyol) ho saben perfectament, i se n’aprofiten sense cap mena d’escrúpol. Dit això, si mai ens toca, sempre hi haurà un foradet per tapar.