Badar

Nadal en dilluns, festes a munts, diu la dita. I és veritat, perquè fa que Cap d’Any caigui també en dilluns i que els dies laborals siguin escassos i acomplexats, presoners entre festius i caps de setmana, gairebé anecdòtics. Fins i tot Reis cau en dissabte, i acaba de rematar aquest increïble salt d’oca en oca de dies pintats en vermell. És temps de serveis mínims, on tothom abaixa una mica la guàrdia. Això sí, la brigada woke cada vegada més insisteix a voler fer entrar el clau per la cabota i intenta fer-nos creure que en realitat vivim unes festes solsticials d’arrels paganes –o, a molt estirar, romanes, les famoses saturnals– en comptes del Nadal de tradició cristiana, que és poc inclusiu i gens respectuós amb la diversitat i les minories que són cada cop més majories. Que encaixa malament en aquest món de mones, intolerants i ofesos permanents, vaja. Com que d’aquesta plaga no ens en sortirem, una modesta proposició –més modesta que la de mossèn Swift, que proposava menjar nens catòlics per apaivagar la fam d’Irlanda– seria que entre Nadal i Cap d’Any hi hagués un període de silenci. Una moratòria de l’actualitat, que quedaria en suspens, hibernada. Sense diaris, sense ràdios, sense televisió. Sense X, sense Bluesky, sense whatsapps, sense resums de l’any ni llistes dels millors de. Sense soroll. Un moment de pausa, que no vol dir d’avorriment. Temps per retrobar aquell llibre que fa dies que teníem per llegir, veure aquella pel·lícula. Temps per badar. Oh, badar, gran paraula, millor concepte. Amb el cor a la mà: quant de temps fa que no badeu?