Consell del Bull

Va, que hem d’acabar l’any amb emocions fortes, que si no perdem el to muscular i ens relaxem més del compte, que la vida és com el Shambala i no pas com el Tren Barrufet. Si no ho haguessin publicat ahir potser ens hauria semblat una innocentada com les que, temps era temps, tots els mitjans de comunicació (a més de les persones físiques) ens obsequiaven tal dia com avui. Ara resulta que a Brusel·les s’han d’acabar de mirar com hauria d’anar això de l’acord d’associació, que no tenen clar quin ha de ser el procediment d’aprovació per part dels membres de la Unió. Si mai és considerat un acord dels anomenats mixtos, llavors els vint-i-set parlaments dels vint-i-set estats membres (amb perdó) hauran de ratificar-lo, d’un en un. Vista la lentitud geològica amb què es belluguen els processos burocràtics i parlamentaris, que són sempre reposats i versallescos, igual ja no ho veurem, cosa que seria llàstima, després de tants d’esforços esmerçats. Això vindria a ser com si la Consòrcia de Casats de l’antiga parròquia d’Andorra —venerable institució ludicoassistencial creada el 1776— demanés als seus socis que consultessin amb tots els de casa (i que ho aprovessin per àmplia majoria) l’admissió d’un nou confrare, en comptes de decidir-ho pim pam a l’assemblea del Consell del Bull, que s’escaurà, si no fallen els càlculs, el proper 4 de febrer. És aquella bonica cerimònia en què es pregunta a l’assemblea si els aspirants a associats en són dignes membres o bé són «aus de rapinya». Tan senzill com seria…