Joc de bordes

La nit de Sant Esteve el país de les Set Parròquies es va paralitzar per contemplar, units en la dissort, l’episodi del programa Joc de cartes que es va gravar a Andorra. Servidor només n’havia vist un fa tres o quatre anys, aquell lamentable espectacle en què van competir l’Era del Julià d’Arcavell, Cal Serni de Calbinyà i aquells inclassificables personatges que menaven cal Teixidó d’Estamariu (ara ja no hi són). El programa, dirigit pel pneumàtic Marc Ribas, es fonamenta a excitar les baixes passions dels protagonistes i a confrontar les personalitats fortes i incompatibles dels cuiners (i les cuineres). Durant un parell de temporades, el periodista Miquel Bonet en va fer unes cròniques imperdibles que t’estalviaven el tràngol de veure l’emissió. Res de sorprenent, per tant, en el programa dedicat a trobar «la millor borda d’Andorra»: una exhibició impúdica de susceptibilitats i enveges, un desplegament d’autoestima, ego, fatxenderia i un pelet de mala bava. El que va ser una petita sorpresa va ser l’encès debat sobre el que era o no era una borda. Segons la promoció del programa, són «edificis tradicionals construïts al costat de les masies per guardar-hi els animals i les collites», i que, seguint l’evolució natural de les coses, s’han convertit en restaurants de cuina de pagès. En general, hom considera una borda qualsevol lloc amb parets de pedra, on facin botifarres a la brasa i hi hagi uns esclops i uns esquís de fusta penjats de la paret, però si és una cabana de fusta, ja no. Però en un país on s’ha destruït amb fúria l’arquitectura tradicional i de les urbanitzacions se’n diuen pletes, això és una minúcia.