Dia dos

No he acabat d’entendre mai com funciona això dels festius de la premsa, un món que ha canviat un munt, perquè abans els dilluns no hi havia diaris. En teoria sí que hauria de saber com va, però a l’hora de la veritat tot són dubtes, vacil·lacions i, al final del procés, envio un correu al diari sol·licitant instruccions precises. No sé bén bé com va per Setmana Santa (imagino que els diaris no surten el Divendres Sant). Recordo vagament quin és el règim que regeix aquestos dies, però he de fer un veritable esforç per assimilar que hi ha diari el dia de Nadal, però no per Cap d’Any, i que tot se soluciona amb un número amb doble data. En canvi, la visura te la reclamen el trenta-u, per tenir-la congelada i a punt per incloure-la a la primera edició de l’any, mentre que la del vint-i-set sí que la pots enviar el dia de Sant Esteve (si no ho tinc mal entès). Té tota la lògica, i, a més, està d’acord amb aquesta mena de paràlisi ambiental, amb aquest atordiment col·lectiu en el que –vulguis o no– t’has de submergir (o, més ben dit, t’hi submergeixen). A més, hem d’afegir-hi que he estat víctima d’un refredat comú, no pas de la covid o de la grip, sinó d’un fabulós constipat, dels de tota la vida, d’aquells prepandèmics, amb mocs, malestar general i esternuts d’hipopòtam, que no t’invaliden del tot, però t’impedeixen fer una vida més o menys normal. I així arribo al dia dos de gener del vint-i-quatre, any de traspàs, constituït en una perfecta metàfora dels temps que corren: immers en una bombolla de confusió, fet un nyap i sense saber ben bé en quin món vius i com has d’actuar. Que no ens passi res, aquest vint-i-quatre.