El carter de Soldeu

Ara diu que fa cent anys que Miquel Farré, àlies el Canaro, el celebèrrim carter de Soldeu, es va atrevir a calçar-se uns esquís. Va ser el primer andorrà a fer-ho, diuen, i canten les cròniques que eren de fusta de freixera i els havia comprat a Porta, cansat d’anar amunt i avall a buscar el correu amb raquetes, que prou van bé perquè no t’enfonsis però que són lentes i feixugues. És curiós que a Andorra, essent país de neu, hi arribéssim tan tard: al que avui és Finlàndia el registre arqueològic constata que ja feien esquí de fons fa vuit mil anys, i hi ha deliciosos gravats rupestres a Suècia i Noruega amb grups de feliços escandinaus neolítics esquiant, amb pals i tot. Deu ser allò que l’enyorat Antoni Morell deia de la neu adversa: un element considerat preciós com a reserva d’aigua per a la primavera, però que si et podies estar de trepitjar, molt millor. I, quan nevava, no et movies de la vora del foc si no era estrictament indispensable, per causa de força major. Com han canviat les coses. Ara l’economia del país depèn en gran mesura de si neva o no. Mirem amb inquietud i esperança els models meteorològics per veure si es trenca d’una punyetera vegada el vòrtex àrtic i així comença a bellugar-se l’atmosfera, en un començament d’hivern d’una desesperant monotonia. I, quan torni a nevar de veritat, estaria bé que tothom que, en major o menor grau en viu, dediqui un record emocionat i agraït al carter de Soldeu, el pioner.