Set tones

Fa uns anys, en una altra vida, havia d’estar al tanto de la cavalcada de Reis que es fa, de manera conjunta i indivisa, entre Andorra la Vella i Escaldes. En tinc un gran record per la il·lusió que hi posaven tots els implicats, per l’entesa entre els dos comuns, per l’organització perfecta. També tinc molt present el pànic que em provocava la pluja de caramels, per l’entusiasme fora mida que despertava en el públic, un tic de postguerra: n’hi havia que intentaven pescar-los amb paraigües oberts, com hebreus que travessaven el desert i recollien el mannà. Havia salvat, literalment, més d’una criatura (i no tan criatura) de ser atropellada per algun dels remolcs, mentre intentava arroplegar un grapat de caramels in articulo mortis. Avui, alliberat d’aquella gran responsabilitat, penso en els set mil quilos de caramels que esperen ser projectats aquest vespre per Ses Augustes Majestats i els acòlits que els acompanyen entre l’alegre turba que els ve a rebre. Set tones són molts però que molts caramels. Quant pesa, un caramel? Tres, quatre grams? No res: un pardalet en pesa vint-i-cinc. Tres-cents i escaig de caramels fan un quilo. Fent un capmàs, es repartiran més de dos milions de caramels, sense gluten, inclusius. Potser amb menys ja faríem, però és un tret de país: fer-ho tot a l’engròs, a l’ample. Quants en toquen, per càpita? Quanta gent veu la cavalcada; vint mil? Doncs uns dos-cents caramels. Molts, però, quedaran esclafats per la maquinària i deixaran una catifa apegalosa al llarg de tot el recorregut. Però què coi. El Col·legi d’Odontòlegs d’Andorra els desitja un venturós any vint-i-quatre.