Els perseguits

I és que no hi ha dret, home. Aquest cap de setmana he pogut veure –no diré que involuntàriament, però sí amb un lleuger delectança morbosa, i de la qual m’he penedit a l’acte– les queixes contra la prepotència de la policia andorrana que han fet públiques a la xarxa dos diguem-ne influenciadors. Un d’aquí que viu allà (semblaria que exiliat, tot i que diu que està de vacances) i un d’allà que pretén instal·lar-se aquí i està fent papers. Tots dos es lamentaven, de manera més o menys vehement, del tracte que els dispensa la policia pel sol fet de conduir vehicles que, per denominar-los com ho fan ells, són no ja d’alta gamma, sinó “de luxe”. És a dir, esportius dels caríssims, perquè ens entenguem. Un compara el comportament de les policies espanyoles i diu que no hi ha color; que si a Andorra s’hagués saltat un semàfor en ambre l’haurien empaperat. L’altre reconeix que ja li havien advertit que el Cos de Policia d’Andorra eren una mica així, que si fumes un porro “te sacan a patadas del país” i que “no es subidita pero que bueno, son muy de autoridad, de ‘oye, aquí mandamos nosotros’ y tal”. Aquest individu, que diu que és “el mejor hacker de España y del mundo” es va sentir maltractat després que els controlessin en un aparcament buscant drogues. L’altre individu –de qui pietosament no direm el nom, tampoc– assegura que si vas amb un Ferrari per les carreteres espanyoles “eres uno más”, i que allà no hi ha, com aquí, la mania de “perseguir al que destaca”. Ja. Senyor, què hem fet per merèixer aquest tracte? Quin pecat hem comès per aguantar aquesta penitència?