Veure la padrina

És delicat immiscir-se en afers que estan judicialitzats. Que els batlles examinin els expedients, repassin proves i testimonis i al final diguin el que hagin de dir. Nosaltres, ciutadans obedients, responsables i gens conflictius, acatarem les resolucions i sentències emeses amb alegria i respecte, plenament convençuts que al final del procés, la justícia resplendirà i tornarà, ni que sigui momentàniament, l’equilibri a l’univers. Sobre el conflicte (anava a adjectivar-lo com a calent, però millor que no) que ha esclatat entre The Grefg i la padrina –sobre el qual tothom ja s’ha fet, imagino, una composició de lloc amb les dades disponibles, sobretot escoltant a l’advocat Cristòfol, que s’explica molt bé– només faré un apunt tangencial. Malgrat la sordidesa del problema, però que té la virtut de posar el dit a dues nafres al mateix temps, també té una part positiva: és bonic que s’hagi posat d’actualitat la paraula padrina, ni que sigui durant una breu temporada. Aquest diari, sense anar més lluny, s’hi ha abonat. Tan pirinenca, ella, tan genuïna i entranyable, gairebé intraduïble a cap altre idioma. A escala andorrana, la padrina és també la imatge de l’estat munificent, la infinita mamella pública. Però en aquest cas ens n’anem a l’arrel, a l’origen, a la padrina que ens evoca berenars amb pa, vi i sucre i aquells cinc duros que et donava mig d’amagat quan treies bones notes. És clar, segons qui en parli, la part en discòrdia no és una tendra padrina, sinó una abuela o una señora. Ningú no és perfecte.