El cérvol

L’altre dia, el Jesús Alturo ens explicava, amb aquella magnífica erudició, com la paraula cérvol no procedeix directament del llati cervus, sinó del diminutiu cervulus, que és propi dels registres informals i populars de la llengua de Roma. Ara se’n tornen a veure: a l’hivern baixen de les parts altes i s’acosten als prats, i no és difícil trobar, de tant en tant, unes banyes, abandonades després d’un any de servei i que es renoven –i augmenten en nombre de puntes– cada primavera. És precisament aquesta tenaç renovació, aquest acte tan evident de la natura cíclica de la vida, que va convertir el cérvol en un símbol del poder de la renovació i, per extensió, de la resurrecció i la immortalitat. I així ho van entendre els primers cristians, que el feien servir en algunes al·legories cristològiques. I vet aquí que el nostre incombustible Jordi Casamajor ha fet una gran troballa –una més, vaja–: el descobriment del relleu d’un cérvol a prop de la frontera. El Jordi és d’aquells personatges imprescindibles que, si no existís, l’hauríem d’importar. És natural, en conseqüència, que faci empipar els fonamentalistes geogràfics que creuen que un descobriment així fet a dos-cents metres de la ratlla no té cap transcendència per a Andorra. I també –sospito– les autoritats catalanes competents (?) sobre el patrimoni, que acaben de declarar que potser hi ha massa béns a protegir i que amb menys ja farien. D’això se’n diu, en aquella catalaníssima expressió, feina fuig, mandra no em deixis.